A cavall

Si jo hagués sabut el que havíem de fer durant dos dies a cavall, no ho hagués fet.
Inocent de mi, pensava que el primer dia seria una mica per instruïr-nos en l'art de la hípica. Però la instrucció va ser: aquest és el cavall, hi puges?

Com per art màgia, ja era dalt del cavall. Desafiant la llei de la gravetat el cavall aguantava molt bé i veia el terra molt lluny. Sense dir-nos res, tirem vall avall.

Al cap de una hora més o menys ja tens la situació més o menys a mà. El pitjor estava per venir. El cavall de l'Elvira no feia més que fer rutes alternatives i pujar per llocs on no devia. El meu en canvi, no feia més que parar per menjar, pobret, no sabia el que li esperava...

Dins la segona hora fem pujades, baixades, travessem rius i jo cada cop amb el cul i les cames més encarcarades. Vam arribar a la conclusió que anar a cavall és el mateix que un trekking sense suar, però acabant amb les mateixes tiretes (agujetas para los castellanohablantes, que os conozco ;)) o més.

Havien passat unes 4 hores i va començar a ploure. Ai! El meu cavall passava per un riu i jo veia que volia pujar per un lloc que no era bo, ple de fang!
Jo tirava del cavall i el cabrón que no em fotia ni puto cas... ni puto cas ni puto cas i bum! el vittro al terra.

Merda, les cames ja em tremolaven i havia de tornar a pujar al cavall. Com per art de màgia, aquest cop amb més màgia que l'anterior, vaig pujar-hi.

No havíem avançat ni 400 metres i ja hi havia una pujada considerable: oh no! més fang!!! El meu cavall sempre pujara ràpid, pobret, em volia ajudar però, pujava i pujava, millor dit, ho intentava i ho intentava i el vittro deia a l'Elvira: ei tia que caic! que caic! eeei que he caigut!!

Uff, la segona vegada el cavall em va arrossegar uns metres enganxat del peu. Quin drama. Però més drama seria pujar al puto cavall un altre cop. En aquell moment vaig pensar. Aquí m'hi quedo, no tinc més forces i la màgia, murió.
Però sembla que la màgia del Tamariz m'acompanyava. Entre Tamariz i la fuerza de Zator vaig pujar al maleït cavall.

I això va ser el primer dia. El segon va ser encara pitjor, muntanyes amb pendents xunguíssims i moltes pedres (cosa que els cavalls odien).
Però va valdre la pena. Els paisatges eren increïbles. En mig d'aquelles muntanyes, rius, valls i nosaltres tres (no us oblideu del guia) els reis del Kirguizistan.