dijous, 28 d’agost de 2008

"Quin drama" i "quina agonia mana*"

(sense accents)
* mana es el femeni de la paraula man, home, en angles.


De vegades sembla que tinguem la negra. Ara us ensenyare com arribar a ser persona non grata en un plis plas.

Haviem quedat amb el nostre host d'Almaty en que ell no seria al pis quan nosaltres hi erem. Ens va dir que contactessim amb un amic seu, en James, i que ell ens allotjaria en nom seu (Ilyas).
I alla ens veieu, superfelicos a Almaty amb els nostre pseudohost James... ups! entre algu al pis... un pavo amb cara de xino.
Elvira qui es? Bah, un xino xungo.

La veritat, es que era raro, perque s'estava al pis molta estona. Llavors vaig pensar que seria un amic del James que tambe estava uns dies a casa de l'Ilyas.

Despres de 3 dies, i de pura casualitat, vam adonar-nos que el puto xino era el nostre host!!! l'Ilyas!!!! horror, quin drama!! erem a casa seva i vam passar d'ell de la merda mes pudent!!!!

Tierra tragame.

Y nos trago mas aun...

Vaig endollar la cafetera treient un altre endoll, i al cap d'unes 36 hores m'adono que havia desendollat la nevera...aaiiins!!!!!

Elvira!!! corre!!! agafa les motxilles i no miris enrereeee!!!!!!

divendres, 22 d’agost de 2008

Frases cèlebres (sempre en actualització)

Segurament no les entengueu, però volem desar-les perquè formen part de la història d'aquest viatge.

Al bar de l'estació de tren de Bishkek ens diu el cambrer:
- Vam da? (per a vostè oi?)
- La resposta en comptes de ser un simple "sí" va ser: vam da! vam da!


En un moment d'il·luminació deficient a Bishkek:
- Tio Víctor, que a Bishkek no hi ha llum de nit, hauríem de comprar una llanterna!
- Que no tia, que si anem amb llanterna per la ciutat sabran que som mariques! (!)

Després d'haver vist els tremendos cipotes dels cavalls, l'Elvira continuava:
- Joder! La meva no em fa cas! La meva fa el que li dóna la gana!
(serien cavalls travelos?)

Només per a russoparlants...
- Que va Víctor, el museu aquest "no treballa" (ne rabotaet)
- Quin fàstic de menjar ja! Estic "supernadaela"
- Després de 5 hores a cavall, estem superprivikli!

A cavall

Si jo hagués sabut el que havíem de fer durant dos dies a cavall, no ho hagués fet.
Inocent de mi, pensava que el primer dia seria una mica per instruïr-nos en l'art de la hípica. Però la instrucció va ser: aquest és el cavall, hi puges?

Com per art màgia, ja era dalt del cavall. Desafiant la llei de la gravetat el cavall aguantava molt bé i veia el terra molt lluny. Sense dir-nos res, tirem vall avall.

Al cap de una hora més o menys ja tens la situació més o menys a mà. El pitjor estava per venir. El cavall de l'Elvira no feia més que fer rutes alternatives i pujar per llocs on no devia. El meu en canvi, no feia més que parar per menjar, pobret, no sabia el que li esperava...

Dins la segona hora fem pujades, baixades, travessem rius i jo cada cop amb el cul i les cames més encarcarades. Vam arribar a la conclusió que anar a cavall és el mateix que un trekking sense suar, però acabant amb les mateixes tiretes (agujetas para los castellanohablantes, que os conozco ;)) o més.

Havien passat unes 4 hores i va començar a ploure. Ai! El meu cavall passava per un riu i jo veia que volia pujar per un lloc que no era bo, ple de fang!
Jo tirava del cavall i el cabrón que no em fotia ni puto cas... ni puto cas ni puto cas i bum! el vittro al terra.

Merda, les cames ja em tremolaven i havia de tornar a pujar al cavall. Com per art de màgia, aquest cop amb més màgia que l'anterior, vaig pujar-hi.

No havíem avançat ni 400 metres i ja hi havia una pujada considerable: oh no! més fang!!! El meu cavall sempre pujara ràpid, pobret, em volia ajudar però, pujava i pujava, millor dit, ho intentava i ho intentava i el vittro deia a l'Elvira: ei tia que caic! que caic! eeei que he caigut!!

Uff, la segona vegada el cavall em va arrossegar uns metres enganxat del peu. Quin drama. Però més drama seria pujar al puto cavall un altre cop. En aquell moment vaig pensar. Aquí m'hi quedo, no tinc més forces i la màgia, murió.
Però sembla que la màgia del Tamariz m'acompanyava. Entre Tamariz i la fuerza de Zator vaig pujar al maleït cavall.

I això va ser el primer dia. El segon va ser encara pitjor, muntanyes amb pendents xunguíssims i moltes pedres (cosa que els cavalls odien).
Però va valdre la pena. Els paisatges eren increïbles. En mig d'aquelles muntanyes, rius, valls i nosaltres tres (no us oblideu del guia) els reis del Kirguizistan.

Gastronomia Xikitistana

De tots és sabut que aprecio ràpidament els gustos de tot arreu. L'Àsia Central no és una excepció.

El problema és que la moderació costa, i per això, l'hem cagada. Literalment.

Els plats típics que hem trobat a Kirguizistan són el Laghman (pasta en una sopa de verdures i carn), Manty (una mena d'empanades de carn i ceba bullides), Xaixlik (pinxos de carn a la brasa) i algunes sopes com el Xorpo.

Tot és boníssim, molt gustós, però quan no trobes res més per a menjar i repeteixes els mateixos plats per dinar i sopar... ains... aburrío estoy!!!

Ara hem entès perquè a les guies de viatges sempre hi surten restaurants occidentals. Jo sempre pensava: joé, què cutres, ja podien posar els garitos típics. Però clar, és just i necessari. El que passa és que són molt cars i de les verdures i fruites de vegades no te'n pots fiar.

Total, que cagant-nos en tot, mai millor dit, aguantem aquesta ruta gastronòmica que durant la primera setmana, era tan positiva.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Un passeig per Bishkek

A mesura que anàvem caminant i adonant-nos que només feia unes poques hores que acabàvem d'arribar, el cansament s'apoderava de nosaltres.

Molta calor, molta. Els nostres cossets suats però desitjosos i sorpresos de conèixer aquest lloc han aguantat estoicament.

La ciutat és soviètica, encara sembla que siguem en aquells temps que, per alguns, foren millors. A l'estació encara veiem un mapa enorme de l'antiga URSS així com acabats curiosos de molts edificis que, orgullosos, ens mostren encara el falç i el martell com volent rescatar un què que no tornarà.

Molts kirguizos tenen una assemblança bàrbara amb peruans, hi ha gent que sembla treta del blog tinetsalperu.blogspot.com. La gent ens mira. Encara no sabem perquè, però turistes, no se'n veuen gaire. Només dir-vos que el policia de l'aduana avui de matinada, s'ens queda mirant i diu: perdó si em quedo mirant fixament però mai havia vist un espanyol cara a cara, només els havia vist per TV així ballant... brutal!

És difícil descriure la ciutat després de patejar-la només durant un dia, però de moment podem afirmar que és molt apta per a sovietòfils. Feu-vos-en una idea, aquí van un parell de fotos:




dimarts, 12 d’agost de 2008

Per anar obrint boca



Després de 3 dies d'un curiosíssim viatge en tren, Elvira i jo hem arribat a la capital de Kyrgyzstan, Bishkek.
Aviat farem una crònica detallada del viatge en tren perquè no ha tingut desperdici.

La nostra host de Bishkek ens ha explicat les desagradables experiències amb altre viatgers per aquí: furts, detencions policials, etc. Esperem tenir una mica més de sort, de tota manera en el pitjor dels casos, sempre tindrem quelcom més a explicar.

Aquí un avenç dels tres dies de tren.

Les estepes comencen a deixar veure alguna muntanya cap al sud del Kazakhstan.

Magnífiques les paradetes de menjar molt casolà en algunes estacions, hem menjat coses molt riques!!

El Vittro fent negocis... una beguda tradicional molt refrescant per la mòdica quantitat de 35 cts d'euro i és que el regateig al Perú... ;)

L'Andrei va ser company de viatge al nostre compartiment de lliteres, que cucu, si no hagués estat per ell hagués matat la iaia de la que parlarem més endavant...

L'Elvira i l'Andrei al tren, 76 hores de viatge donen per molta conversa

Vet aquí l'estació de Bishkek a les 7 del matí (4 hores menys a Barcelona)

divendres, 8 d’agost de 2008

Cap a Bishkek

Demà comença aquesta nova aventura (buff ja no puc més) on agafarem un tren que tarda 3 dies i 4 hores en arribar a la capital de Kirguizistan, Bishkek.
A partir de dimecres i no gaire sovint anireu trobant fotos i aquelles històries que aniran passant...

Mostra un mapa més gran
fins aviat!!